Com de costum... Això s'esta convertint en una època de la meva vida molt estressant. Fins hi tot més que estar a la universitat.
A les 8:30 ja estava davant de l'ordinador treballant. Per fi, i després d'un dia, la meva velocitat davant del 3d max s'està incrementant! I això dins el que cap em fa sentir molt feliç. Ja tinc gairebé tota l'estructura del primer projecte. La meva habitació-estudi. I per això hi estic volcada intensament! Com més aviat l'acabi, més aviat aniré a viure allà, i seré més independent. M'han deixat sola a casa, i m'ha encantat treballar i cantar a pit! Com trobo a faltar aquests moments! Per això tot i estar treballant, ho he gaudit a més no poder.
A les 12:30 he anat cap a l'universitat, on m'he trobat amb la Luna, per anar a dinar amb ella i el Josh. Ha estat un bon dinar, i per fi, vegetal al 100%! :) Com m'agrada! Després de dinar, m'han ensenyat on era la biblioteca per poder anar a estudiar la lliçó que tenia avui de xinès. Però m'he anat a un altre edifici, on m'he trobat a en Said, un noi d'Iran que ja vaig coneixer un altre dia, ens hem intercanviat els telèfons, i m'ha dit que el truqui si necessito un cable per qualsevol cosa! Hi havia nois guapos per allà, més que els xinesos, que la veritat només n'he vist un que destaqui, i tampoc és que sigui "gran cosa". Allà hi ha estudiants africans, dels països àrabs, i altres zones. M'ha agradat seure a les escales, i veure cares diferents de les xineses... Definitivament, costarà de "trobar un xinès" que em faci el pes, però no diguem mai, perquè no sé que pot passar demà...
He anat a estudiar sota un arbre, sentint l'exterior i la primavera xafugosa... I allà a sota l'arbre, m'han vingut un parell de noies, que estaben super emocionades per tirar-se una foto amb mi! Al final els hi he fet jo una foto, per penjar-ho ara al blog.
Aquí les teniu... S'han flipat amb les meves reals rastes!
Després per sort, han marxat... em sentia com un mico en una gabia, primer m'ha fet gràcia, però em miraven com si fos un extraterrestre o algu super exòtic, com un pavo real! jajaja
Sota el mateix arbre, he viscut un dels moments més tendres del meu viatge a la Xina. Per fir un petit xinès se m'ha acostat tot sol, i m'ha dit: Ni Hao! I jo li he tornat la salutació! però el meu llenguatge en xinès encara és força escàs, i no sabia com comunicar-m'hi gaire. Després han vingut els seus pares, i m'han mirat somrient. Era un xinet molt maco! Que m'ha tornat tota l'energia que em falta! Ja sabeu els qui em coneixeu, que a vegades un somriure és el millor regal que puc tenir en un dia "gris". El nen s'ha posat a córrer per allà, i quan ha marxat, em diu: Zai Xien! I m'ha tirat un petonàs!!! Sort que no tenia la regla, perquè sinó m'hagués posat a plorar de l'emoció! Ha sigut tant dolç!!! :) Els nens i jo! :) Són part de la meva font d'energia.
Ja era gairebé l'hora de classe, així que he anat cap allà, i m'he tornat a trobar al Said, que m'ha explicat que esta escribint una tesis amb xinès! Fill meu, al cap d'un any i mig a la xina, ja pot escriure una tesis amb xinès! Uauu!!!
I ja a les 4, m'he trobat amb la meva Laoshi, l'Anna. Avui ha sigut un dia molt estressant a classe, sentia que no m'enterava de res... massa nous caràcters. Crec que com uns 12 nous caràcters que m'he d'aprendre per demà, més les converses, i ser mig fluent en tot el que ja hem après... Mare de déu! Enteneu l'estrés no???
Aquesta és l'Anna, la meva Laoshi.
A vegades m'estresso amb ella, perquè aquí els xinesos estan acostumats que els hi fotin canya... Jo com no hi estic d'acostumada, doncs mira... Passa el que passa... I lo " a poc i bona lletra", els xinesos no saben que és... Ràpid i ben fet, és la seva filosofia... On m'he posat! Però bueno... avui per fi, he llegit la meva primera conversa amb caràcters xinesos, a poc a poc i bona lletra, però l'he llegit! :) Li he dit que si podia parlar més a poc a poc quan parlés amb xinès... M'ha dit que ella parlarà ràpid, que m'hi vagi acostumant... Que si jo vull parlar xinès a poc a poc, que puc! Imagineu-vos la cara que se'm deu haver posat! :(
De tornada a casa, tenia un vailet darrere que anava amb bicicleta. M'ha adelantat, i anava mirant endarrere. Anava parant. I semblava que m'estigués esperant, o potser només ha sigut una il·lusió a l'espera de tenir contacte amb algú nou... Després ens hem perdut la pista, jo he girat cap a casa... On sóc ara, escribint al meu blog, per tots els meus lectors. :)
Suposo que enteneu, que no puc escriure més... tot i que... no us podeu queixar gens de la gran parrafada!!! :) Ehh!!!!
Avui em moro per una abrassada, tinc necessitat de contacte físic. Sort que ve divendres aviat, i potser veig una altre vegada a la Lídia!!! :)
Petons a dojo per qui en vulgui! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada